El saüc, també anomenat saüquer, és un arbre que forma part de l’estètica dels masos. Davant la porta, vora l’era o dins el pati, la seua imatge -discreta durant l’any- es vesteix de festa una vegada l’any: les seues flors blanques superen el verd de les fulles i són un crit d’alegria entre els mesos de maig i juny.
La memòria oral de les masoveres ens ha permès replegar molts sabers tradicionals d’esta joia que també respon al nom de “Bonarbre”. El més evident són les propietats de les seues flors, després d’assecades i fetes infusió: servien per tractar els episodis de febre i eliminar els mocs, també s’usaven com a tractament depuratiu, per a fer una neteja natural del cos, i eliminar toxines i residus.
Les flors de saüc també es poden destil·lar per a fer un líquid concentrat, eficient en afegir-ne unes gotes a qualsevol líquid, amb la intenció de baixar la febre: posaven les flors dins un tupí sobre les brases del foc, i amb un mocador de tela replegaven amb paciència les gotes de la suor de les flors. Talment com en un laboratori farmacèutic.
En la composició de l’oli per a curar els cremats apareix l’escorça central del saüc. Les germanes Simforosa i Rosita Monfort Safont recorden els ingredients que es posaven a macerar per a fabricar aquest oli: arrell de tàrrec, l’escorça del mig d’una vareta de saüc, cera d’abella i una serp.
També hem replegat una variant de l’eficient oli per als cremats: fulles de saüc, cera verge d’abella, oli d’oliva i la carn d’una serp o colobra verda (Malpolon monspessulanus). El metge de Vilafranca, Joan Monferrer Guardiola, en el seu magnífic llibre “De viperis. Taleques i escurçons” explica en detall com fabricar-lo: “Destriada la carn de la pell de la colobra, es fregia en les fulles de saüc i l’oli d’oliva. Després, sempre en calent, es colava per a triar la carn de l’oli i aprofitar així el suquet. Tot seguit, es mesclava amb cera verge i s’aconseguia una pasta homogènia. La crema estava a punt per a ser usada.”
Les masoveres tenien en el saüc la farmàcia a la porta de casa, seguint uns sabers que ja existien en la cultura dels monestirs: a l’Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya, situat a Barcelona, es conserva un antic receptari de la tradició remeiera dels monjos caputxins, que assenyala “…les fulles fresques del saüc en infusió de tres grams per porró d’aigua fan suar i calmen la tos. Els perfums de les flors curen les erisipeles (infeccions bacterianes de la pell)”
L’arbre per espantar els mals esperits
Els remeis dels monestirs ens han arribat per escrit, a partir dels seus horts de plantes medicinals creaven ungüents, infusions i xarops, i es consideren precursors de la medicina moderna. En canvi, els remeis de cura aplicats i conservats per les dones masoveres s’han hagut de traspassar en silenci i han sigut classificats com a coses de bruixes. Aquests sabers, menystinguts i mig ocults al llarg del temps, han convertit una sabiduria en una creença sense fonament, així que la tradició oral va convertir el saüc en un arbre per a allunyar les bruixes, combatre el mal d’ull i espantar els mals esperits. No és el mateix ser una farmàcia que ser un amulet de la bona sort.
Les tres escorces dels saüc
El tronc del saüquer també és especial perquè tres capes d’escorça.
De la sabiduria masovera hem replegat que la segona escorça cal assecar-la durant 9 mesos abans d’usar-la. També ens han explicat que és la millor fusta per a fer els bressols dels xiquets, perquè en doblegar-se no s’estella.
A més de la utilitat medicinal que ja hem comentat, la fusta tova i de nucli fàcil de buidar s’usava tradicionalment per a construir flautes i xiulets. I per això mateix no val per a cremar al foc; algun defecte havia de tindre tan magnífic arbre del qual s’aprofita tot.
El saüc necessita aigua per créixer, viure a la porta del mas li facilitava la vida. Davant els masos abandonats del nostre territori els saüquers vells van desapareixent. Com a regal final apuntem que hi ha qui ens diu que la veritat del saüc és que espanta les serps.
Si teniu un mas, necessiteu un saüquer.
