En els segles XVIII i XIX la gent creia que les bruixes i els mals esperits vagaven per l’aire. El ràfel, al ser la part més alta de la casa, no era només una protecció contra la pluja, sinó la frontera entre el mon exterior (perillós, sotmès a catàstrofes i enveges, ple desperits o mals d’ull) i la seguretat tancada de la llar; la casa era pensada com un organisme viu.
Aquesta voluntat protectora va donar lloc a una tradició decorativa, arquitectònica, etnogràfica i simbòlica comuna a l’interior de Castelló (Maestrat i Els Ports): la de les teules pintades o teules del ràfel, que no eren una simple decoració estètica perquè van nàixer d’una barreja de superstició, religió i orgull artesanal.
Les peces col·locades específicament en el voladís del teulat permetien que qualsevol persona que mirara cap a amunt des del carrer poguera vore els símbols, que funcionaven com una declaració d’intencions o un escut visual. Els masos o molins, sovint aïllats i vulnerables a riuades o robatoris, necessitaven aquesta protecció màgica per assegurar la salvaguarda familiar.
El riu Montlleó és un riu traïdor, de vegades desapareix perquè es filtra, i d’altres baixa amb una força destructiva. Per als habitants de les seues ribes la incertesa era constant: pintar les teules era una manera de controlar allò incontrolable. Hi ha una sorprenent relació visual entre aquests dibuixos i l’art rupestre llevantí de la zona (els abrics del racó de Nando, els cingles del molí La Cova i l’abric de la Serradassa). L’almagre (òxid de ferro) és exactament el mateix pigment que feien servir els homes de la prehistòria per pintar als abrics rocosos de la zona.
Aquestes teules són l’art dels pobres, per aconseguir el fons blanc les submergien en una solució de calç apagada i després s’aplicaven els motius pintats -que es feien a mà alçada- abans que la teula s’assequés completament o just abans de ficar-la al forn.
La iconografia d’aquest voladís és un catàleg cultural: el sol antropomorf, la figura humana, les espigues de blat, la roda de la vida, les quadrícules per enganyar al diable, els llamps o dents de llop, les aus, els rombes, les creus de Sant Andreu… tenen una gran càrrega de significat emocional i místic perquè representen el micromon rural del Maestrat que disposa d’un guardià, que està protegit i que espera abundància.
Alguns segles després de ser creat és un miracle que aquest pigment de terra roja, exposat a la humitat del riu, continua explicant-nos quines persones van viure allí i què els feia por o els donava esperança. Un missatge en una ampolla, però penjat d’una teulada.
