Penyagolosa, un orònim aigualós

Article del filòleg Jesús Bernat Agut*

(2017) Onomàstica Romànica: Antroponímia dels expòsits i etimologia toponímica, especialment de València. Denes. València. [Descarregar PDF – 287Kb]

* NOTA: per a agilitzar la lectura en línia, col·loquem intercalades en el text les imatges que en l’article original van annexes al final i [entre claudàtors] les notes a peu de pàgina; les cites bibliogràfiques si que mantenen l’estil de l’article imprés.

“L’aigua és molt verda”
Salvador del Tossalet

L’osmosi entre oronímia i hidronímia, entre orografia i hidrografia, entre l’aigua i la roca ha estat un tema recurrent en alguns dels nostres articles [bàsicament, Bernat (2013a i 2016a)]. En aquest cas parlem sobre un orònim emblemàtic que troba en l’aigua el seu especificatiu, Penyagolosa. A més de repassar les diverses etimologies dels estudiosos que s’hi han capficat, ens interessa mostrar ‘la perspectiva’ com un angle imprescindible per entendre els noms de lloc i explicar algunes de les interpretacions que se n’han fet.

Per últim, afegim una proposta desconeguda de Joan Coromines que creiem la més adient al nostre topònim.

Introducció

La perspectiva és un factor que, sovint, ens ajuda a comprendre l’etiologia dels topònims o, altrament, ens enfosqueix el seu significat, més evident des d’un altre angle. Penyagolosa és ben visible per als mariners del bou, del tresmall o el palangre que feinegen mar endins i que la feien servir com a ‘senya de terra’. La gent de la Plana en tenim una visió d’elevació destacada en la serra (Imatge 1) que, en pujar per l’Alcalatén, ens mostra la cara més inaccessible (2). Si acudim, però, pel coll de la Bassa el seu vessant nord-est ens mostra la falda i costera d’accés al cim (4). Quan ja som al pla de Vistabella i ens acostem a Sant Joan descobrim un gran tossal amb tres petites eminències (3). Encara, si accedim des de ponent, terme de Villahermosa, els cingles prenen major sentit (5). Aquesta volta de rellotge invertida, il·lustrada en les fotografies de l’annex, i diversos elements naturals que trobem al si del mateix àmbit expliquen, al nostre parer, les variades interpretacions que hom ha donat al significat de Penyagolosa. A més de les propostes etimològiques de la segona part del topònim, que exposem a continuació, ens agradaria veure’n els possibles motius o semblances paisatgístiques, les perspectives que hom ha pres per raonar cadascuna de les seues hipòtesis.

De ‘golosa’

Emilio Nieto (2000), com ja ho havia fet Vicent Pitarch (1993), feia una anàlisi i repàs exhaustiu de les etimologies diverses que hom havia proposat fins aleshores. El llatinista i toponimista de la Universitat d’Alcalà anotava els trets lingüístics del topònim i plantejava la dificultat de l’especificatiu adherit a la penya.

La documentació més antiga del topònim és de l ́any 1203 on apareix ja com ‘Penna Golosa’, una forma en tot igual a l ́actual. Les documentacions posteriors no són distintes, tret de detalls gràfics sense gaire interès. La pronunciació local és constant i assegura la presència de /z/. El primer element del compost és diàfan: la qüestió tèrbola és el segon.

Caldria advertir que el topònim, com ens mostrava l’enyorat Pere-Enric Barreda (2000), apareix amb anterioritat “Pignam Gulosam (1177)- límit de Terol, entre la serra d’Utrillas i Arenós.”
Nieto, per l’absència de raonaments etimològics, anomena ‘prelingüístiques’ aquelles dos propostes de l’historiador Gaspar Escolano i de Mossén Cavanilles.

“El primer va proposar el que era més evident a un primer cop d ́ull: ‘-golosa’ és el que sembla, un derivat de ‘gola’, fent referència a que el cim vol empassar-se el cel o bé a que tots el botànics hi van per arreplegar herbes medicinals.”

Sembla més adient la causa dels botànics, que hi trobaven abundància de plantes [L’amic Vicent Pitarch, en un article encara inèdit sobre l’article postís, “el Penyagolosa”, anota que “el primer autor a enlairar les excel·lències de les plantes medicinals de Penyagolosa va ser R. Martí de Viciana”].

“El segon, que ha gaudit de prou èxit, vol veure en el nostre nom una variant de ‘colòs’. El nom hauria estat degut, és clar, a les proporcions del puig. Doncs, ‘pinna *colosa’, “la penya gegantina”, hauria donat ‘Penyagolosa‘.”

La proposta de Cavanilles s’ajusta a la visió que hom té de la penya des del migdia, entre el sud-est i sud-oest; és a dir, des dels termes de Xodos, el Castillo i també Villahermosa (6). Pitarch esmenta l’èxit d’aquesta proposta, que…

“va compartir Pascual Madoz i que arribaria fins al poeta Miquel Peris, a més d’haver convençut prèviament T. Llorente, Martí Gadea, C. Sarthou Carreres, Joaquim Garcia Girona, A. Pitarch i M. Rozalén, entre molts d’altres.”

Dins les hipòtesis lingüístiques, etimològiques, destaquen les de Joan Coromines, Vicent Pitarch i el mateix Emilio Nieto. Recalquem el plural de les propostes de l’eminent filòleg perquè, tot i que sovint hom ha parlat de dues teories, mostrarem una tercera, possiblement la primera, que ha estat poc difosa [això sí, n’hem fet ressò en Bernat 2016a, 2016b i a “De Castelló a Penyagolosa. La toponímia
oficial” (en premsa)].

Dins l’obra magna de la toponímia, l’Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines analitza les ja esmentades d’Escolano i Cavanilles i ens proposa, tot refutant la hipòtesi colosal, un zootopònim, una PINNA *AQUILOSA: “Penyagolosa està més prop de les àguiles i Penàguila que del colós de Rodes” [Coromines (1996) Vol 6, 192]. En la mateixa entrada, després de rebutjar la proposta de V. Pitarch, més boscosa, obre una altra possibilitat relacionada amb la Pegunta “Penya (Pe)golosa que una forçosa haplopogia hauria contret immediatament en Penyagolosa”.
No pretenem, ací, analitzar les possibilitats de la fonètica evolutiva que ja han estat tractades a bastament per Nieto; altrament, com ja hem advertit, pretenem comprendre les raons etiològiques, la realitat del paisatge (present o pretèrita) que explique raonablement el significat que li atorga cada hipòtesi. La perspectiva i la fotografia ens han d’ajudar a explicar-ho.

La cara sud i variants properes, la més inaccessible i que defineix el mot ‘penya’ s’addiu a la interpretació ‘aquilosa’ de Coromines “Les àguiles sobrevolen aquells llocs”, ens diu. També Nieto, després d’explicar la versemblança de l’evolució fonètica (*aquilosa fins *acolosa) afegeix raons etiològiques:

“La imatge toponímica és freqüent una mica a tot arreu i s ́escau molt bé amb la presència real d’aquestes aus, ara o en una data més o menys reculada.”

L’observació feta per Nieto sobre els temps pretèrits és sempre adient en toponímia, no sols en aspectes històrics sinó en l’evolució del paisatge i l’absència actual d’espècies ben presents en altres èpoques [veieu els exemples de Paleobiogeografia a Bernat (2013a)]. Si avui la presència d’àguiles no és un fet destacable, potser en d’altres èpoques, amb major quantitat d’aquestes aus, el bateig li fóra escaient. Al mateix massís, entre Penyagolosa i el Marinet, trobem la roca de l’Àguila, que, curiosament, guaita sobre la Llobatera, sense cap llop conegut en l’actualitat (v. mapa inicial). En tot cas, les parets i cingles (9) d’aquesta cara sud s’addiuen a la proposta zoonímica.

Quant a la proposta ‘pegolosa’, sabuda és l’explotació de la reïna dels pins per a l’elaboració de la pegunta. Dues fonts, si comptem la nova, i un barranc, tots amb l’especificatiu ‘de la Pegunta’, en són notaris (8 i 10). L’explotació industrial amb forns que ho palesen ja apareix en les visures del 1555, el forn dels Valencians. La perspectiva, en aquest cas, correspon a l’aiguavessant nord de Penyagolosa, abans d’arribar a la Banyadera, punt d’on arrenca la muntanya.

En aquest mateix bosc, que uneix Sant Joan amb la Banyadera (7), o el mateix topònim el Bosco, veí a la cara sud-oest, deuria fixar-se l’amic Vicent Pitarch per a fer la seua proposta etimològica “pinna lucosa”, a partir de lucus, “bosc”, per tant ‘boscosa’, amb un sufix abundancial o col·lectiu gens estrany pels termes veïns (la Carrascosa o la Rebollosa al mateix terme de Xodos).

Nieto ens parla de l’existència de diversos topònims peninsulars relacionats amb aquest lucus mentre, això sí, troba dificultats fonètiques en la proposta de Pitarch.

És ‘lucus’ un mot plenament llatí, molt conegut i que, a despit de la seva pràctica desaparició de les tres llengües romàniques espanyoles, ha deixat moltes romanalles a tot arreu d ́Espanya. Podem citar-ne entre d ́altres noms com són ara ‘Lugo’, ‘Luque’ (Córdoba), ‘Luco de Jiloca’ (Calamocha, Teruel), ‘Luco’ (Ambel, Zaragoza), etc. La hipòtesi, molt raonable en allò que fa a la significació, implica en fonètica una evolución de /u:/ > /o/ i metàtesi sil·làbica: ‘*lucosa’ > ‘*locosa’ > ‘*logosa’ > ‘golosa’.

L’aportació d’Emilio Nieto, a més de les agraïdes anàlisis fetes, ens du a una ‘penya closa’, tancada.

Efectivament, som de l ́opinió que aquesta hipòtesi existeix. Fins i tot sembla que és fàcil i gairebé evident. Al nostre parer n’hi ha raons per creure que el topòmin ‘Penyagolosa’ ha de ser el resultat del llatí ‘pinna closa’, on ‘closa’ és la forma clàssica i tardana de participi del verb ‘claudo’, “tancar”. El significat és, doncs, “penya tancada”.

Els raonaments sobre l’evolució fonètica i els exemples aportats d’arreu del domini peninsular deixarien gairebé reblat el tema. A més, l’explicació etiològica que ens fa admet dues perspectives de Penyagolosa, la cara sud, marcada per la penya (5 i 6), i la cara nord, amb la frondositat dels boscos veïns (7), que ens aproparia, pel que fa al significat, a la hipòtesi de Pitarch.

El significat sembla ésser el de mont, puig, etc. de difícil accès, tancat per cingles, precipicis, etc. Nogensmenys, no gosarem excloure d ́altres possibilitats. Per exemple, potser vol dir en algun cas mont o penya tancada per l ́abundància d ́arbres o de vegetació, un poc a la manera del significat de topònims com ‘Conesa’ (Tarragona) <llat. ‘silva condensa’, ‘Espesura’ (Asturias), ‘El Espesal’ (Sorzano, La Rioja), ‘Selvanera’ (Lleida), etc. o com el significat de “cerrada” en expressions castellanes del tipus ‘barba cerrada’.

La proposta oblidada de Joan Coromines

“…son muy escasas las aguas en aquel recinto. Pondera Escolano la multitud de fuentes, diciendo que son innumerables; pero le engañáron sin duda las relaciones exâgeradas. Hay una en frente del santuario, y deliciosa que llaman de la Pegunta.”

Josep Cavanilles

Les observacions fetes per Mossén Cavanilles sobre les apreciacions hídriques d’Escolano no són del tot encertades. Quan Escolano advertia sobre les nombroses fonts que hi existeixen potser considerava el tossalàs no sols com l’espai comprés des del Corralico o la Banyadera, sinó que prenia la costera des del mateix santuari, tot incloent la font Coberta, la font de la Pegunta (també esmentada, com hem vist, per Cavanilles) i la font de la Cambreta; tal vegada calia considerar les fonts de migdia com la font Trobada o la fuente del Paso. De fet, la gent de Xodos o Vistabella reconeix Penyagolosa com un paratge més ample que la penya imponent; per a aquesta guarda el nom d‘el Pico. En l’observació de l’indret, esquematitzada amb el mapa adjunt, veiem la quantitat de barrancs i fonts que volten el Pico. Hi destaca, a més, un topònim situat en la seua falda, al nord, la Banyadera (11). Aquest espai l’hem trobat alguna vegada entollat per la neu i el seu desgel, tot fent més aigualosa la nostra penya. Recordem que no fa massa dècades Penyagolosa era encara un espai nevat durant més temps (12).

Caldria conèixer el paleoclima d’aquells segles precedents a la repoblació; afegir, a la perspectiva espacial, la temporal. El mateix Cavanilles ho certifica “…tres puntas cubiertas de nieve la mayor parte del año, y casi siempre ocultas entre nieblas.” Un element que ens ajuda a entendre açò és el fet que les Visures [documents sobre el manteniment i cura de la xarxa d’assegadors, abeuradors i altres infrastructures adients a les raberes de la Setena de Culla] feien equivaldre la Banyadera amb el prat de Penyagolosa, “..passada la creueta del Prat de Penyagolosa o de la Banyadera” (1597, f 94). I el prat, o parat com diuen ací, sol ser espai entollat sovint per l’aigua.

En aquest sentit hídric se’ns ofereix la proposta primera de Joan Coromines (primera si tenim en compte la fitxa, resultat, hem de suposar, de la seua visita l’1 al 3 de novembre de 1935 [Coromines (2014)]), solució diferent a les exposades en les seues obres publicades. No deixa de sobtar-nos que cap estudiós del tema haja trobat aquesta opció (Ens sorprén, sobretot, que el mateix Nieto no haja pensat en la solució que ell mateix anota per a Penagos [Nieto (1997)], “Muy verosímilmente lat. Pinna de aquas, ‘peña de aguas’.”) o entendre per la immensitat de la seua obra. Fóra com fos, al seu arxiu vam trobar aquesta fitxa

Penyagolosa (Pic de — o Peny—i prou) (penagolóza): el cim més alt del País Valencià, 1814 alt., al trifini amb Xodos i Villahermosa, confí de les Terres Catalanes, 76.19, 76.22, (vist des de Vilanova d’Alc., XVIII, 171.19) (-no crec en la tradicional etimolgia PINNA COLOSSA; tant per atenir-nos als mots.populars en romànic com per evitar l’evol.anòmala fonèticament, més aviat es pot pensar en una agualosa, derivada de AQUALE ‘aigual, aiguamoll, ullal que brolla de terra’, ultra la famosa font de la Pegunta, i dues fonts entre Marzén i el cim, tant del costat de Vistabella, com del de Xodos i el de Villahermosa (en qt.per exemple, l’IGC marca la Fte.de las Mozas etc.) L’informador no coneix el “Mas de Peny” que l’IGC posa 1 km.a l’O del cim, a 1351 alt., del costat de Villahermosa -)

La frase que encapçala aquest article, de Salvador del Tossalet, el nostre primer informant en els treballs toponímics, denota la importància de l’aigua en unes terres, les del Maestrat i l’Alcalatén, més aviat eixutes. Que un indret, un tossal, una penya en aquest cas, en fóra l’excepció, ben bé mereixia el nom de ‘penya aigualosa’. Sobre les qüestions etimològiques i d’evolució fonètica podem trobar mostres properes. Al veí terme de Benafigos vam localitzar, al pla de les Séquies, l’Agotxal, amb monoftongació i sufix abundancial, com la nostra Penyagolosa.

Caldrà, doncs, afegir a la solució zoonímica, AQUILOSA, a la fitonímica LUCOSA, a la productiva PEGOLOSA, a l’orogràfica CLOSA i a les, més aviat metafòriques, COLOSA [Monzó (1951) s’afegia a la proposta de ‘colosa’] i GOLOSA, aquesta transparent AQUALOSA que fa referència, bàsicament, a l’abundància relativa d’espais humits i fonts que volten Penyagolosa.

BIBLIOGRAFÍA

• Barreda, P.E. (2000) ‘Paleotoponímia de Benassal, la Tinença de Culla i Ares’ Estudis Castellonencs nº8, 1998-1999. Castelló.
• Bernat, J. (2013a) “Orografia i hidronímia” dins Nous Materials de Toponímia Valenciana. Editorial Denes. València.
  (2013b) “Zootoponímia, entre Penyagolosa i el Montlleó” dins Mètode, n. 78 València.
  (2016a) “El topònim, notari (també) de la geomorfologia” Actes de la jornada Terres, pedres i paraules. El valor i l’aprofitament tradicional en el discurs tenicocientífic. València 2014. Col·leció Actes,17. Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. València.
  (2016b) “Toponímia de Vistabella del Maestrat”, tesi doctoral (en premsa) “De Castelló a Penyagolosa. La retolació oficial”, dins Actes de les Jornades sobre Paisatge, etnografia i rituals al Penyagolosa.
• Coromines, J. (1988s): Onomasticon Cataloniae, 8 vols. Barcelona. Curial/ La Caixa 1988-1997.
  (2014) Itineraris. Barcelona. Ara Llibres
• Monzó, A. (1951) El Mijares i el mijarense. Anales del Centro de Cultura Valenciana.
• Nieto, E. (1997) Breve diccionario de topónimos españoles. Alianza Editorial, Madrid.
  (2000) “Dues notes breus de toponímia valenciana: Penyagolosa, Useres”. Sintagma: revista de lingüística (vol 12)
• Pitarch, V. (1993): «Contribució a l’etimologia de Penyagolosa», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 69, pàg. 477-485.