Molts camins porten a Sant Joan. Al llarg de segles milers de pelegrins han fet i desfet el trajecte des dels seus pobles i masos fins als peus de Penyagolosa, al menys una volta al cap de l’any. Per demanar pluja, salut i pau en general, i una millor vida terrenal en particular. Tindre el sant com a benèfic per demanar-li ajuda, una gràcia o una benevolència fa que les romeries es coneguen com a rogatives.
De les diferents rogatives que tenien com a destí l’ermita de Sant Joan han arribat al segle XXI les de les Useres, Puertomingalvo, Vistabella del Maestrat, Xodos i Culla, poblacions que la visiten seguint eixe ordre, en un torn concertat: comencen el darrer divendres d’abril Els Pelegrins de les Useres, fan nit i ixen el dissabte; els segueix Puertomingalvo, que aplega a l’ermita el dissabte següent al primer divendres de maig. Vistabella ara entra el diumenge de Pentecosta; Xodos arriba a Sant Joan el dissabte anterior al diumenge de la Trinitat i Culla tanca el cicle quan entra el divendres després del diumenge de la Trinitat, fa nit a l’ermita i ix el dissabte. Una roda ancestral que té lloc cada primavera.
Les formes rituals de les rogatives de cada població tenen trets específics i és el ritual d’Els Pelegrins de les Useres el més diferenciat, però en totes canten O Vere Deus i els Gojos, i es fan els trajectes darrere la bandera roja de Sant Joan.
Els habitants de Vistabella del Maestrat, a més de la rogativa comuna també tenen Sant Joan de Penyagolosa com a patró, per això celebren el seu naixement el 24 de juny i la mort del mateix el 29 d’agost. Tres visites cada any, tres provessons, tres trajectes d’un mateix camí. Anomenat sovint com a Santjoanet, degut a la familiaritat d’una relació freqüent i també a la mida de la talla de fusta que el representa, la història de la gent de Vistabella no s’entén sense Sant Joan.
Sant Joan de la provessó, Sant Joan de juny i Sant Joan d’agost, són les expressions que al llarg del temps han perfilat la vida al territori, són fites temporals que ordenen els records, són escenaris per retrobar persones conegudes, són cites col·lectives que identifiquen la comunitat.
El pas del temps, amb els canvis econòmics i socials, han modelat els aspectes formals dels Santjoans de Vistabella. Hòmens calçats d’espardenya, dones de mocadors al cap i xiquets de boina, cistelles de palla i cànem, saquets de roba amb la berena, matxos amb sària i carros amb vela, cànters d’aigua i botes de vi han donat pas a cotxes i botelles de plàstic, neveres portàtils, roba tècnica i calcer de muntanya.
Però es feien i es fan promeses al sant, de visitar-lo, de portar la bandera o de fer el camí a peu. Els canvis en les creences han afegit un valor: la gent del territori treballa per mantindre la tradició i s’han sumat al ritual caminants i excursionistes per compartir el paisatge, el camí i la berena en comunitat. No sobra ningú de Vistabella a Sant Joan.
Al llarg del segle XX les fotografies familiars han captat moments esporàdics d’aquesta ferma relació entre la gent de Vistabella i Sant Joan. Esta exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat (Centre d’Estudis de Penyagolosa) ajunta els records personals de la comunitat i els converteix en la història del poble, per a fixar-la i no oblidar com érem, per a explicar-la i acceptar com som.
