-
Compartir un bagot de raïm. 1939
Fons familiar Eduard Fabregat Escobar
Els matxos, carregats amb les sàries d’espart per portar les cistelles i els cànters de la berena, invadeixen el pinar que envolta l’ermita de Sant Joan. Les cavalleries i els carros han fet i desfet el camí acompanyant la gent, com els descendents d’Arés Fabregat, guarda forestal de Sant Joan a inicis del segle XX. Uns bagots de raïm al mig del cercle completen la retrobada de tres germans; el quart formava part de la quinta del biberó i no ha tornat de la guerra.
-
Just acabada la guerra. c.1940
Postal. Aportació de Miquel Martí i Tomàs
Damunt la calç blanca de l’arc de la porta d’entrada a l’ermitori apareix mal pintada la paraula “FRANCO”: l’alçament militar ha guanyat la guerra i comença el franquisme.
L’om, magnífic i protector, fa ombra als carros vestits amb vela, que en altres llocs diuen tartanes. Venedores i venedors ofereixen escassa mercaderia en cistells, corren xiquets calats en boina i passegen dones amb davantal. Al fons a la dreta dos tricornis avisen de la presència de la guàrdia civil.
L’om no sap que morirà abans d’acabar-se el segle. -
Venen des de València. c.1945
Fons familiar Enrique Barreda Peris
Per a Vistabella cada Santjoan determina retrobades de familiars i coneguts. Teresa Peris i Abel Barreda, el ferrer, van a Sant Joan en la família dels Fabregat, els tarroners, vinguts de València. Les romeries, a més de sinònim de festa, marquen el calendari de la vida al territori des del fons del temps: els que van haver d’emigrar tornen amb els descendents i mantenen el lligam, i els que van triar Penyagolosa com a referent repeteixen el ritual periòdicament.
-
Descalços. c.1950
Fons familiar Rosa Moliner Medall, viuda de Manolo de Cambra
L’origen de les romeries és la creença en la protecció del sant. Anar descalços amb les espardenyes a la mà just darrere la imatge o ajupits baix la peanya i fer la volta sencera de la provessó són algunes de les manifestacions de les promeses a Sant Joan de Penyagolosa.
L’accés a la cultura en el món rural i els canvis socials han disminuït el número de promeses, per això al segle XXI es mantenen les romeries com a identitat del territori, però evolucionades en una barreja de fe, tradició i excursionisme. -
Boines, mocadors, i barrets. c.1952
Fons familiar Joaquín Martínez Garcia
El trajecte des del poble a Sant Joan, fet a peu o en carro, demanava protegir-se el cap de les hores de sol. En una societat molt estricta en les relacions personals les colles d’amigues i amics fan bromes i festa només pel fet d’estar junts.
-
El descans del matxo amb carro. 29 agost c.1953
Fons familiar Eduardo Safont Safont
Als anys 50 els cotxes que arribaven a Sant Joan podien comptar-se en els dits de les mans: anar amb carro o dins les caixes dels camions, drets o assentats en banquets, estalviava fer el camí a peu calçats amb espardenyes.
-
A mig caure. 29 agost 1955
Fons familiar Elvira Pitarch Edo
Al llarg del segle XX les fotografies ens han permès d’observar els canvis en l’entorn i en les edificacions, com l’hospederia a mig caure que es va acabar assolant sencera.
Tot el paratge forma part de les romeries perquè si visites l’església i poses un ciri al sant encara et queden les relacions socials, passejar per la fira, trobar amigues i parlar amb coneguts que fa temps que no has vist. Compartir el paisatge també és Santjoan. -
Final de la provessó. 29 agost 1955
Fons familiar Eduardo Safont Safont
La provessó ha acabat de fer la volta a l’ermita i entra a l’església, mentrestant les parelles jóvens aprofiten per passejar abans de reunir-se en el grup familiar per a dinar.
-
Berena de nóvios. 24 juny c.1956
Fons familiar Consuelo Miralles Campos
L’educació de les dones les destina a cuidar del altres, ho saben bé els xiquets, les filles, els vellets i els malalts. Portar la berena els dies de Sant Joan era cosa de les nóvies. En cabasset, bossa o saquet cada xica porta el dinar de la seua parella que ha preparat la nit abans. Els hòmens portaven la bota del vi, si es donava el cas.
-
Protegits pel peiró. c.1958
Fons familiar Ximo Alcón Peris
El peiró de Sant Joan marca el punt final del camí, i l’inici del retorn. La immutable pedra -testimoni de la roda del pas del temps- recorda a Tonica i a Ximo, germans de llet, la victòria d’haver aconseguit vindre una volta més.
Al marge de la cristianització del territori, la funció original dels peirons era protegir els viatgers. Esta creu de terme ens cuida des de l’Edat Mitjana, probablement. -
La colla. 29 agost c.1959
Fons familiar Tomàs Salvador Pitarch
Al mateix temps que el cantant Elvis Presley provocava una revolució musical i social entre els jóvens d’Estats Units, les xiques i xics a Vistabella pujaven en grup a Sant Joan.
Les xiques deixen les faldes fosques i estretes a casa, i imiten els patronatges de West Side Story: cossets cenyits de cintura marcada en faldes amples i acolorides. Falta poc per a que els xics se deixen créixer el tupè d’Elvis. -
El corder de Sant Joan. c.1960
Fons familiar Tonica Arnau Clérig
Quan els ciris que cremaven a l’ermita eren de cera i les dones portaven mocador al cap, no hi havia neveres portàtils i encendre foc no estava penalitzat.
El tio Natàlio Arnau, el carnisser, munta una paradeta i penja els corders a la porta d’entrada de Sant Joan. Ven xulles per a torrar. -
L’om monumental. 29 agost 1961
Fons familiar Rafel Fabregat Prats
L’om monumental va donar personalitat a l’entrada de Sant Joan, i magnífica ombra a moltes generacions de visitants.
Els anys el van voltar d’una paredeta de pedres per a acollir la conversa de la gent en rogle i li van penjar un cartell d’avís contra el foc que sempre el va respectar.
Després de donar-nos la benvinguda, ni se sap des de quan, es va començar a extingir com la centúria, fent acte de presència ara només a les fotos del segle XX.
L’om que, quan érem xicotets, ens pareixia immortal. -
La bandera roja. c.1962
Fons familiar Amparo Gascó, la catalana
Cada poble que va a peu en rogativa cap a Sant Joan va precedit de la seua bandera roja que, a braços, fa tot el camí d’anada i tornada. Portar la bandera, a vegades, també és una promesa. Quan una provessó arriba a l’ermita ix a esperar-la la bandera roja del santuari, i xoquen les dos en un gest de benvinguda.
Però, a més, a l’església es conserva la immensa bandera roja de la festa grossa, la que ix per donar la volta tradicional a l’ermita: pesa tant que calen dos persones de força per fer torns i poder-la passejar.
-
Joguets, ventalls i tafarres de matxo. 29 agost 1963
Foto CARMEN de Cabanes
Fons familiar Tonica Salvador MolinerSant Joan d’agost, la festa gran de Vistabella, arreplega gent del poble i vinguda de fora. Sempre hi ha fira: venedors de faques i ganivets, de massapà d’Atzeneta i torrons de Benlloc, de joguets per als xiquets, de ventalls de colors i de tafarres de pell per al bestiar. I any rere any no faltava a la cita Carmen Sidro, la fotògrafa de Cabanes, que tenia una mirada especial: les seues fotos ens ajuden ara a reconstruir el nostre passat.
-
Pujar en un Seat 600 a Sant Joan. 24 juny 1964
Foto CARMEN de Cabanes
Fons familiar Ramon Salvador CeladesAls anys 60 va començar la progressiva substitució dels matxos pels cotxes, i els carros van desaparèixer als anys 70. Es va regular el transport i els camions del poble van deixar de pujar a l’ermita en les caixes de càrrega plenes de gent.
Els corrals dels matxos de Sant Joan van quedar fora de servici i es va buidar la paret on es lligaven les càrregues. Els Seat 600 comencen a arribar. -
Cadiretes a Sant Joan. 29 agost 1965
Fons familiar Elvira Pitarch Edo
Les cistelles i les mantes formen part de les romeries a Sant Joan perquè portar el dinar i compartir-lo a l’aire lliure s’ha mantingut tot el segle XX de manera generalitzada.
La incorporació dels cotxes permet portar-se també les tauletes plegables i les cadiretes de casa. -
Cinc generacions. c.1970
Fons familiar Eduarda Traver Moliner
A Vistabella diuen que a visitar a Sant Joan anem des de sempre. I aixina és. Tots els familiars s’agrupen al peiró on, des de la més xicoteta Lidon Traver a la més velleta Estasia Gual, trobem cinc generacions que participen del mateix ritual.
-
Els dolçainers del Grau: Illescas i Xamberga. 29 agost 1970
Foto CARMEN de Cabanes
Fons familiar Maria i Celia MirallesAls anys 70 s’incorporen alguns elements nous a la provessó que dona la volta a l’ermita de Sant Joan d’agost: la reina i les dames de les festes patronals, un protagonisme decoratiu reservat només a les dones, i també la música dels dolçainers. Els del Grau, José María Illescas i Vicente “Xamberga”, tocaven un extraordinari Ball Rodat de Vistabella.
-
Escampats pel pinar de Penyagolosa. 24 juny 1972
Foto CARMEN de Cabanes
Fons familiar Consuelo Alcón GarciaLa família a Vistabella va ser un concepte ample: els llaços entre parents mantenien vincles d’ajuda entre grups grans de gent, com molts dels habitants de masos del Pla Amunt. Per a les faenes de la matança, per a la sega, per a la batuda. Per a tot calien braços.
Eixos lligams també són visibles en les celebracions, com la de Sant Joan de juny, que assenyala l’inici de l’estiu. -
Escampats pel pinar de Penyagolosa. 24 juny 1972
Foto CARMEN de Cabanes
Fons familiar Tonica Arnau ClérigPortar el dinar i compartir-lo, una senzilla pràctica social relacionada en el concepte de fer festa. Menjar junts en terra, amb la teua gent escampada baix les ombres dels arbres: pare, filla, netes i nets, cosines i amigues. Gent de Vistabella acollida pels pinars de Penyagolosa.
-
Sant Joan en color. 29 agost 1973
Fons familiar Ximo Alcon Peris
Els records de les romeries de Vistabella es pinten als anys 70. Les dones ja no es passegen públicament amb els davantals posats, les faldes s’han escurçat des de fa una dècada, i els hòmens no porten boina. Portar la berena es manté, però ara Sant Joan és en color.
-
Neveres i mantes de matxo. 29 agost 1977
Fons familiar Elvira Pitarch Edo
El món comença a accelerar-se, les xiques porten pantalons i la producció industrial fabrica plats, gots i ampolles de plàstic.
El picnic de les romeries de Sant Joan combina la modernitat de les neveres portàtils i la tradició de conservar les mantes de matxo que van tan bé per a gitar-se al camp. -
La bandera de Vistabella a Sant Joan de la provessó. Maig c.1981
Fons familiar Elvira Pitarch Edo
Quan Els pelegrins de les Useres enceten el ritual, el darrer divendres del mes d’abril, les banderes roges recorren el territori: una rere l’altra entraran i eixiran de l’ermita.
La bandera roja de Vistabella es dirigeix cap a Sant Joan el dilluns després de Pentecosta, també dita Pasqua Granada o Segona Pasqua: 50 dies després del diumenge de Resurrecció i 10 deu dies després de l’Ascensió. -
Arribada de Sant Joan de la provessó. Maig 1998
Fons familiar Tonica Arnau Clérig
El guió, la peanya de Sant Joan i la bandera roja han sobreviscut al segle XX, la tecnologia ens permetrà passar a les noves generacions la gravació dels Gojos i l’O Vere Deus, i totes les administracions públiques han decidit esforçar-se perquè els camins que porten a Sant Joan i al seu privilegiat espai natural seguisquen oberts.
Sabem que la gent del territori és qui decideix com es manté una tradició per la senzilla raó que la fa possible. En efecte, pareix que les tres visites a l’any que Vistabella li fa a Santjoanet encara són un signe d’identitat a conservar.
Molts camins porten a Sant Joan. Al llarg de segles milers de pelegrins han fet i desfet el trajecte des dels seus pobles i masos fins als peus de Penyagolosa, al menys una volta al cap de l’any. Per demanar pluja, salut i pau en general, i una millor vida terrenal en particular. Tindre el sant com a benèfic per demanar-li ajuda, una gràcia o una benevolència fa que les romeries es coneguen com a rogatives.
De les diferents rogatives que tenien com a destí l’ermita de Sant Joan han arribat al segle XXI les de les Useres, Puertomingalvo, Vistabella del Maestrat, Xodos i Culla, poblacions que la visiten seguint eixe ordre, en un torn concertat: comencen el darrer divendres d’abril Els Pelegrins de les Useres, fan nit i ixen el dissabte; els segueix Puertomingalvo, que aplega a l’ermita el dissabte següent al primer divendres de maig. Vistabella ara entra el diumenge de Pentecosta; Xodos arriba a Sant Joan el dissabte anterior al diumenge de la Trinitat i Culla tanca el cicle quan entra el divendres després del diumenge de la Trinitat, fa nit a l’ermita i ix el dissabte. Una roda ancestral que té lloc cada primavera.
Les formes rituals de les rogatives de cada població tenen trets específics i és el ritual d’Els Pelegrins de les Useres el més diferenciat, però en totes canten O Vere Deus i els Gojos, i es fan els trajectes darrere la bandera roja de Sant Joan.
Els habitants de Vistabella del Maestrat, a més de la rogativa comuna també tenen Sant Joan de Penyagolosa com a patró, per això celebren el seu naixement el 24 de juny i la mort del mateix el 29 d’agost. Tres visites cada any, tres provessons, tres trajectes d’un mateix camí. Anomenat sovint com a Santjoanet, degut a la familiaritat d’una relació freqüent i també a la mida de la talla de fusta que el representa, la història de la gent de Vistabella no s’entén sense Sant Joan.
Sant Joan de la provessó, Sant Joan de juny i Sant Joan d’agost, són les expressions que al llarg del temps han perfilat la vida al territori, són fites temporals que ordenen els records, són escenaris per retrobar persones conegudes, són cites col·lectives que identifiquen la comunitat.
El pas del temps, amb els canvis econòmics i socials, han modelat els aspectes formals dels Santjoans de Vistabella. Hòmens calçats d’espardenya, dones de mocadors al cap i xiquets de boina, cistelles de palla i cànem, saquets de roba amb la berena, matxos amb sària i carros amb vela, cànters d’aigua i botes de vi han donat pas a cotxes i botelles de plàstic, neveres portàtils, roba tècnica i calcer de muntanya.
Però es feien i es fan promeses al sant, de visitar-lo, de portar la bandera o de fer el camí a peu. Els canvis en les creences han afegit un valor: la gent del territori treballa per mantindre la tradició i s’han sumat al ritual caminants i excursionistes per compartir el paisatge, el camí i la berena en comunitat. No sobra ningú de Vistabella a Sant Joan.
Al llarg del segle XX les fotografies familiars han captat moments esporàdics d’aquesta ferma relació entre la gent de Vistabella i Sant Joan. Esta exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Vistabella del Maestrat (Centre d’Estudis de Penyagolosa) ajunta els records personals de la comunitat i els converteix en la història del poble, per a fixar-la i no oblidar com érem, per a explicar-la i acceptar com som.