Al terme de Vistabella hi ha moltísssimes construccions de pedra seca catalogades, més de 500!
I totes tenen entrada, però molt poques —poquíssimes— tenen finestró.
Per això, quan es va saber que la caseta de l’Escola tindria una finestra, la sorpresa va ser immensa.
En una de les visites setmanals que fan els xiquets i xiquetes a la caseta, on acompanyen a Joan, el picapedrer, també van mares, pares i alguna iaia que no es vol perdre el comboi.
Aquell dia, mentre Joan explicava com avançaven els treballs, va deixar anar la frase amb total naturalitat:
—Esta caseta tindrà una finestra.
Tots es van quedar mirant-lo, esperant que fera un somriure o alguna broma… però no. Ho deia de veritat! I encara més: la finestra miraria directament cap a la muntanya de Penyagolosa.
I així ha sigut.
Ara la caseta ja ha anat pujant, pedra a pedra. Encara no té la cúpula, però la finestra ja té dintell, i des de dins, si mires per la finestra, el que es veu és el massís de pedra, Penyagolosa, fita i senyera del poble meu, com diu la cançó.
No és un detall decoratiu. És una declaració d’intencions.
Perquè no es tracta només de “saber coses”, sinó d’entendre i assimilar com encaixen en el gran trencaclosques del món. El coneixement no és una llista de dades, sinó una xarxa viva de connexions: idees, experiències, errors, intuïcions.
Per això es diu que la informació és com la farina solta, però el coneixement arriba quan fas el pa.
I la saviesa… és quan decideixes si val la pena menjar-te’l o compartir-lo.
La finestra oberta a Penyagolosa és, en realitat, una lliçó d’això mateix: mirar, comprendre i sentir-se part del que ens envolta.
Aquesta caseta amb finestra no és com les altres. És patrimoni que mira, que observa, que respira.
Fotografies: Elvira Safont
