Matinals d’històries a l’escola de Vistabella

Són les 9:30 h i els xiquets i xiquetes arriben a l’escola. Saben que és dilluns i comencen les “matinals d’històries” a la biblioteca municipal Joaquín Osset Merle de Vistabella. A la porta de la biblioteca, que està en el mateix edifici que l’escola, ja es troba Tània Muñoz, coordinadora del projecte. -Bon dia, passeu!
Tània és narradora oral i ja fa un temps que es dedica a contar contes de manera professional per biblioteques i centres educatius del país. El seu interès per les històries de viva veu la va portar a investigar sobre el folklore narratiu – els contes populars, les llegendes o històries de vida- que explica la gent de les comarques de Castelló.
D’aquesta manera va començar a col·laborar amb el projecte “Veus de Penyagolosa” que coordina Elvira Safont, del Centre d’Estudis de Penyagolosa.
L’objectiu d’aquest projecte és recopilar i posar en valor el patrimoni immaterial de Vistabella a través de l’enregistrament dels testimonis -les veus- dels seus habitants.
Però quin sentit té enregistrar uns testimonis si les històries que expliquen no es comparteixen amb la comunitat? És per això que es van crear “les matinals d’històries”, una activitat en què persones majors del poble expliquen històries als xiquets i xiquetes de Vistabella.
La idea és generar un espai de trobada on la gent tinga l’oportunitat d’explicar aquelles històries que formen part dels seus records i d’aquesta manera despertar l’interès i l’hàbit entre els xiquets i xiquetes d’escoltar i contar històries. Per tant, les matinals tracten de rescatar de l’oblit les històries que s’han transmès oralment però també busquen generar espais en què la comunitat puga compartir valors, coneixements, somnis o pors a través de la narració d’històries.
Durant els mesos de tardor de 2021 hem fet quatre trobades en què les persones convidades han explicat un trosset de la seua pròpia vida: la vida al mas, l’escola de la seua infantesa i algunes històries que es contaven antigament quan la gent es reunia a la vora del foc per a fer la velà o a la fresca de les nits d’estiu. Aquesta és la història de la primera trobada.

Les històries d’Averilda i de Dionísia

El mes d’octubre de 2021 vam tindre dues convidades d’excepció: Averilda Miravet Sales, de 84 anys i Dionísia Edo Celades, de 71 anys. Potser Averilda i Dionísia dubtaven si elles, que havien passat gran part de la seua vida al mas, podrien explicar als xiquets alguna cosa interessant, però no podien negar-se: ambdues són les ueles d’Ana i Eric, dos alumnes de l’escola.
Dionísia va ser la primera en arribar a la biblioteca. Es va presentar, encara que la majoria de xiquets ja la coneix: “Jo t’he vist a la tenda de Paquita” diu Matei, el més menut dels xiquets de primària de l’Aulari de Vistabella. Dionísia explica la seua vida com a masovera, primer al Mas Vell i després al Mas de Bandera. El seu marit va ser pastor d’ovelles i ella l’acompanyava i feia les altres tasques de la casa.
Ana li pregunta a la seua iaia: “I com anàveu a l’escola?”. – L’escola estava a hora i mitja- contesta Dionísia. Cada dia caminava per anar i tornar a l’escola del Camp, que encara avui en dia es pot visitar, de camí cap al bosc del Bovalar. -Sí, sí, jo sé on és, on està el refugi- comenta Pau. I Dionísia ens explica com baixaven al refugi antiaeri del costat de l’escola, construït durant la guerra. Encenien una tea,  i passaven per baix del refugi.
A Dionísia però, sembla que l’escola no li agradava tant: “jo no m’enterava de la missa la meitat” ens explica. Es cansava prou de caminar tant cada dia i després haver d’ajudar a casa. De fet, Dionísia només va anar a escola fins la comunió. 

Averilda és la uela d’Eric i ha viscut tota la vida al Mas de Capote. Aquell matí arriba a la biblioteca una mica més tard. Seu al costat de Dionísia i explica que ella en canvi, no va anar mai a escola, ja que l’escola més propera quedava a tres hores de camí. Així que tot el que va aprendre, ho va aprendre de son pare. Als vuit anys, Dionísia i Averilda passaven el dia amb les raberes d’ovelles que havien de guardar, mentre els seus pares treballaven la terra.  “Hi ha algú que tinga vuit anys a la classe?  pregunten. I Joan diu que ell els farà prompte. Els dies de festa, o potser per a la matança del porc, Averilda i Dionísia recorden haver jugat al sauquero, que consistia en anar amb la cara tapada i haver de buscar als altres. En aquella època hi havia molta més gent, diu Dionísia, -però també és veritat que no ens deixaven jugar molt. 

Això sí, per Nadal, els Reixos sempre portaven alguna cosa. -A mi em van portar un cavall de joguet- explica Averilda. I sempre hi havia algú de casa s’amagava i feia veure que havien arribat els reis. “Això em feia temor” diu Averilda, encara que quan estava a soles amb la rabera d’ovelles no tenia por. “Jo no m’ho vaig creure mai, això de l’home del sac”, ens conta. “A mi em feia més temor quan venia la Guàrdia Civil”, diu Dionísia.
Les dues masoveres venien poc pel poble, potser quan havien de comprar alguna cosa o necessitaven el metge, encara que “antes no anàvem tant al metge” diu Dionísia. Quan Dionísia era menuda, recorda que els carrers del poble eren de pedra i terra i que això de les “xuxes” no es coneixia. Si de cas, una “rascadura de la pastera amb un xorro d’oli”. Averilda i Dionísia es miren i riuen de recordar- ho. I Matei alça el braç perquè té una pregunta: però vosaltres jugàveu a futbol?
Dionísia li explica que això no sabien el que era, perquè no tenien televisió i com a molt havien vist a alguns joves del poble que jugaven a pilota contra la paret de l’església. La seua infantesa va ser molt diferent a la que viuen els xiquets que avui van a l’escola de Vistabella. No tenien cotxes, ni havien vist mai la televisió. El pa durava dues setmanes i l’aigua per a beure s’havia d’anar a buscar amb els cànters a la font.
“Estae tot atrassaet” diu Dionísia.
Avui els xiquets han aprés algunes paraules i maneres de fer que no coneixien: Averilda i Dionísia els expliquen com es pastava el pa al forn, que totes les cases tenien un matxo i que una tea es fa amb la resina del pi.
I així arriba l’hora del pati i també l’hora d’acomiadar-se d’Averilda i Dionísia.
Víctor Jiménez, el mestre de l’escola, dona les gràcies a les dos per haver vingut i compartit amb els xiquets i xiquetes una part de les seues vivències. Des del Centre d’Estudis de Penyagolosa li donem les gràcies a ell i a tot l’equip docent i les famílies que formen part del CRA Penyagolosa, per involucrar-se en aquest projecte. Aquest curs encara ens portarà moltes més històries contades de viva veu.